La història del teatre a Barcelona és tan fascinant com curiosa. Tot comença en un espai concret, l'Hospital de la Santa Creu que, al segle XVI, va ser l'únic escenari en el qual es donaven les representacions teatrals a la ciutat comtal. Aquest antic hospital (que estava situat al carrer Hospital, 56 del barri del Raval i que, justament per això, el carrer té aquest nom) programava obres de teatre per recaptar diners i poder pagar l'atenció mèdica dels malalts de l'hospital.
Ara, en ple 2026, és La Perla 29 qui habita aquest antic espai reconvertit en la Biblioteca de Catalunya. Un tancament de cercle perfecte i que, segons es miri, pot ser, fins i tot, de justícia poètica.
L'Hospital de la Santa Creu, l'únic teatre al segle XVI
La història del teatre a Barcelona està vinculada a la tasca benèfica duta a terme per l'Hospital de Santa Creu. Va ser el 1579 quan el rei Felip II li va donar a l'Hospital el dret exclusiu d'organitzar obres i cobrar entrades per això. Així va ser com es va construir la Casa de Comèdies, construïda a la Rambla el 1597 i que, anys més tard, es rebatejaria com el Teatre de la Santa Creu i, anys més tard, el Teatre Principal.
Anteriorment a la construcció d'aquest primer teatre a la ciutat, les companyies solien actuar de manera ambulant en places o carrers. Però, gràcies a la inauguració d'aquest espai professional i dedicat en exclusiva a la representació teatral, els actors i actrius van poder instal·lar-se al seu interior, cobrar entrada i, per fi, viure del seu ofici.
El monopoli teatral de Santa Creu es va estendre durant gairebé tres segles. Però l'activitat cultural i artística de la ciutat va començar a fer-se més notòria i això va obligar la ciutat a obrir nous espais per a l'exhibició teatral. La Llotja de Mar va ser el segon espai habilitat per albergar aquest tipus de representació i va ser a causa del casament entre l'arxiduc Carles III d'Àustria amb Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel el 1708. L'escenògraf italià Ferdinando Galli Bibbiena va convertir el pati interior de l'edifici en un teatre improvisat per representar Il più bel nome de Antonio Caldara, que va ser la primera òpera italiana estrenada a la península.
L'aristocràcia i la burgesia del XVIII també volien gaudir de les arts escèniques i conèixer els nous corrents procedents d'Europa. Però a la Barcelona d'aquella època, el circuit oficial estava totalment controlat per l'Hospital i les obres que aquí es representaven estaven controlades, censurades i limitades. Per això, davant d'aquesta situació de control i censura, les famílies més adinerades van fer una cosa molt intel·ligent: emportar-se el teatre a casa. Va ser així com va arrencar un circuit de teatre clandestí que tenia lloc als salons i palaus burgesos i que, sense voler-ho, va crear un nou corrent: el teatre de proximitat.
La 'guerra de teatres' i el naixement de la comèdia costumista
El 1833 el govern elimina el privilegi exclusiu de l'Hospital de la Santa Creu de representar obres de teatre a Barcelona i, de la nit al dia, qualsevol persona o empresari tenia la potestat de construir i obrir el seu propi teatre. Però aquesta obertura era només simbòlica perquè, per molts permisos que es tinguessin, la veritat és que a la Barcelona d'aquella època no hi havia espai físic per construir un edifici d'aquest calibre. Recordem que, en aquell temps, la ciutat estava tancada entre muralles i molts dels terrenys estaven cedits a ordes religiosos.
Però el 1835 va arribar la desamortització de Mendizábal, és a dir, l'Estat va expropiar les finques, terrenys i edificis que pertanyien a aquestes ordes. Això va fer que els antics i immensos convents que estaven al centre, fossin enderrocats per complet i, per tant, solars buits van començar a quedar al cor urbà. Els burgesos, en veure l'oportunitat de negoci, van començar a comprar aquests terrenys i a convertir-los en grans espais escènics.
La combinació va ser explosiva: legalment es podien obrir nous teatres i, de sobte, hi havia terreny disponible a la millor zona de la ciutat. Així va ser com van néixer grans espais teatrals que avui dia segueixen dempeus com és el cas del Gran Teatre del Liceu (construït el 1847 sobre el solar que havia albergat el convent dels Trinitaris) o del Teatre Romea (construït el 186 al solar del convent de Sant Agustí). La Rambla va passar de ser un simple passeig al costat de la muralla per convertir-se en la gran avinguda teatral.
Però què va passar amb el teatre de l'Hospital de Santa Creu? Lluny de desaparèixer, el que va fer va ser reinventar-se. L'antiga Casa de Comèdies va canviar de nom el 1849 per anomenar-se Teatre Principal, un espai que volia competir amb el nou i enlluernador Liceu. I la població de Barcelona es va dividir en dos sectors contraposats: els "liceístas", assistents del Liceu i vinculats a l'òpera italiana i l'elegància burgesa; i els "cruzados", el públic del Principal, més vinculats amb el teatre de text i la tradició teatral espanyola.
Aquesta rivalitat teatral a la societat de l'època va ser plasmada per Serafí Pitarra (el sobrenom del dramaturg català Frederic Soler) en la seva obra Liceístas y cruzados. Consistia en una obra que aprofitava aquest "conflicte" social per parlar de forma satírica sobre la burgesia catalana.
Però la seva obra va marcar un abans i un després en el teatre català, ja que va inaugurar el moviment dels xalets, és a dir, incloure a l'escenari el català col·loquial i planer, el que es parlava als carrers de Barcelona. Gràcies a aquest moviment, a l'escena barcelonina va sorgir la comèdia costumista, un tipus de teatre humorístic i de crítica social que va tenir al Romea el seu principal escenari.
La cultura a l'aire lliure
La ciutat de Barcelona va anar enderrocant les muralles que la tancaven i va començar a expandir-se per l'Eixample ideat per Ildefons Cerdà. Aquesta obertura va fer que la cultura també fes un gir i apareguessin nous espais d'exhibició com, per exemple, els teatres d'estiu.
Estem ja a la segona meitat del segle XIX. El Passeig de Gràcia començava a construir-se i, juntament amb ell, van néixer diferents jardins que unien Barcelona amb el poble de Gràcia. Als jardins dels Camps Elisis, el Criadero o el Tívoli es van instal·lar zones verdes, restaurants, atraccions i, per descomptat, escenaris de teatre a l'aire lliure que es van posar de moda durant els mesos d'estiu. Aquests escenaris eren, al principi, carpes efímeres (envelats), però, amb el temps, van acabar construint-se i batejant-se com a "teatres d'estiu".
El Teatre Tívoli sorgeix d'aquests teatres d'estiu. L'antiga construcció que bevia d'un "envelat", va acabar convertint-se en l'espai que avui dia podem seguir gaudint a Barcelona.
Les varietés del Paral·lel
Però... què passa amb el Paral·lel? Aquesta avinguda ha estat, durant anys, considerada com la "avinguda del teatre a Barcelona". Però el seu origen és una mica més tardà perquè aquesta gran artèria que delimitava la ciutat va ser, durant anys, un descampat a peus de Montjuïc. I, precisament per això, el sòl era més barat, les autoritats més permissives i no es requerien llicències de construcció massa complexes. Així va ser com va començar l'esclat teatral al Paral·lel.
Els còmics ambulants i els petits empresaris van veure l'oportunitat de negoci. No tenien prou capital com per edificar teatres a la Rambla o Passeig de Gràcia, així que van muntar estructures de fusta (barracons) en aquesta avinguda de Barcelona. Aquest va ser el cas del Teatre Circ Espanyol que va començar com una gran carpa de circ de fusta i va acabar convertint-se en un teatre estable el 1892 gràcies al seu gran èxit.
Els obrers del Poble-sec, el Raval i Sants sortien de les fàbriques després de llargues jornades de 12 hores. Necessitaven un espai d'oci que fos barat i proper. El Paral·lel oferia entrades a preus populars, vi, cervesa i espectacles que duraven fins a altes hores de la nit. La revolució del Paral·lel havia començat.
Amb el pas del temps, aquesta avinguda es va convertir en un espai en el qual coexistia el proletariat anarquista de les fàbriques del Poble-sec i Sants amb la burgesia bohèmia de la ciutat. Tots hi acudien per descobrir aquest costat més "canalla" de l'escena barcelonina i delectar-se amb l'actuació de cupletistes icòniques com Raquel Meller o assistir a obres que feien sàtira política carregada d'humor i crítica social.
Les avantguardes europees del XX
A començaments del segle XX, els corrents d'avantguarda d'Europa van arribar a Barcelona i aquest impacte es va veure reflectit en els teatres de la ciutat. La Sala Mercè (1904) va ser impulsada pel pintor Lluís Graner a les Rambles. Va néixer com un intent de crear un espai on convergissin la pintura, la música, la literatura i el nounat cinema.
El projecte va comptar amb el disseny d'Antoni Gaudí i l'escenografia d'artistes modernistes. El resultat va ser una sala que semblava una gruta artificial que va ser batejada per la premsa de l'època com "la cova". Les projeccions i les actuacions en viu que allí es representaven buscaven oferir una experiència sensorial immersiva.
Adrià Gual i el Teatre Íntim també van buscar espais escènics no convencionals, influenciats pel Noucentisme. A ells devem la històrica representació d'Ifigènia a Tàuride de Goethe als jardins del Laberint d'Horta (1898), o l'escenificació de Canigó de Verdaguer a la plaça de toros de Les Arenes (1910).
En el pla institucional, el moviment noucentista va motivar la creació de la primera gran xarxa pública de teatres. La Mancomunitat de Catalunya i l'Ajuntament van arribar a convocar un concurs internacional per erigir el Teatre de la Ciutat a la recentment oberta Via Laietana. Volia ser un edifici públic que acollís el teatre nacional i les escoles dramàtiques. Però el cop d'estat de Primo de Rivera va impedir el seu desenvolupament.
El teatre clandestí durant la Guerra Civil i el franquisme
Després de la Guerra Civil i l'inici de la dictadura franquista, el teatre a Barcelona va començar a treballar de manera clandestina. El seu objectiu era clar: ser la trinxera de resistència lingüística i continuar apostant per un teatre innovador, malgrat la censura oficial.
L'Agrupació Dramàtica de Barcelona va ser creada per Lluís Orduna i recolzada per figures com Frederic Roda. Va funcionar del 1955 al 1963 com una estructura de teatre nacional en la clandestinitat, ja que va organitzar un circuit itinerant de teatre en llengua catalana que es representava en espais privats, seus gremials i palaus històrics (com el Palau Moja o el Palau Dalmases). Van arribar a estrenar els grans autors de l'existencialisme i l'absurd europeu (Ionesco, Beckett, Brecht) abans de ser clausurats per l'autoritat el 1963 després del muntatge de La meva teta de Joan Oliver.
El 1960, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany van fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), i van instal·lar la seva aula d'assaig i el seu escenari a la cúpula del cinema Coliseum. L'EADAG va introduir a Espanya les teories de Bertolt Brecht i el teatre dialèctic, formant tota una generació d'actors, directors i dramaturgs.
Paral·lelament, en els anys setanta, el Teatre Capsa del carrer Aragó, sota la direcció de l’actor i empresari Pau Garsaball, es va convertir en la sala de referència per al teatre independent més arriscat i contestatari de l’època. Per l’escenari van passar les companyies de creació col·lectiva més innovadores de l’època, com Els Joglars, Comediants o el Teatre de l’Escorpí, així com dramaturgs d’avantguarda nacionals i internacionals les obres dels quals desafiaven els codis morals i polítics del règim.
Però va ser al barri del Poblenou, concretament al Casino L’Aliança del Poblenou, on va tenir lloc l’anomenada Operació Off Barcelona el 1967. El teixit associatiu del barri i creadors independents van dur a terme una programació alternativa amb obres d’avantguarda, teatre físic, creació col·lectiva i espectacles plens de música i festa. El resultat va ser un èxit massiu i inesperat: milers de joves de classe treballadora van omplir la sala dia rere dia.
Aquest èxit va demostrar una cosa molt important: el públic jove i popular sí que volia consumir cultura, però no el teatre avorrit de sempre. Buscaven històries que parlessin de la seva realitat amb llenguatges frescos, visuals i moderns.
De les cooperatives de barri a l’escena contemporània
Durant la Transició, el teatre independent va unir forces amb el moviment veïnal per prendre els carrers, dignificar l’ofici i recuperar el teatre popular. Així va ser com va néixer el Teatre Lliure el 1976. Un col·lectiu d’actors, directors i escenògrafs liderat per Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i Pere Planella es va instal·lar a la seu de l’antiga cooperativa obrera La Lleialtat de Gràcia per fundar aquest espai.
El Lliure va trencar amb la separació entre escenari i pati de butaques gràcies a un espai modular de fusta per defensar la seva idea de teatre: un model de creació col·lectiva, rigor tècnic i servei públic. El Lliure es va convertir en el gran referent de l’escena europea.
Per la seva banda, el Mercat de les Flors es va convertir en espai escènic el 1983 gràcies a l'impuls de Peter Brook per representar La Mahabharata. De la mateixa manera, a l'estiu del 1976, l'Assemblea d'Actors i Directors de Catalunya (que era el col·lectiu de teatre independent que es va organitzar al final del franquisme) va decidir "ocupar" i recuperar l'abandonat amfiteatre a l'aire lliure de Montjuïc (construït per a l'Exposició Internacional del 1929). I així va ser com l'amfiteatre del Teatre Grec es va convertir en el cor del festival d'estiu de la ciutat: el Festival Grec Barcelona.
En les últimes dècades, Barcelona ha continuat creixent amb noves institucions teatrals, com la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 1997, dissenyat per Ricardo Bofill i impulsat per la Generalitat per poder potenciar i visibilitzar els grans artistes catalans com Lluís Pasqual, Josep Maria Flotats, Fabià Puigserver, i companyies de prestigi. Flotats va ser nomenat el seu primer director fundador. Ell va dissenyar el concepte artístic i va dirigir l'obra inaugural a la Sala Gran el novembre del 1997: Àngels a Amèrica de Tony Kushner.
Un altre clar exemple és el de la Sala Beckett, que després de dècades d'activitat a Gràcia, fa 10 anys va traslladar la seva seu a una antiga cooperativa rehabilitada al Poblenou per convertir-se en el gran obrador de la dramatúrgia contemporània. Però són moltíssims els teatres actuals de Barcelona: des dels grans edificis gestionats per Balañà o per Focus, fins a la xarxa de teatres de proximitat units per On el Teatre Batega.
El cercle de la història cultural de Barcelona es tanca de forma poètica al segle XXI: la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi, ha fixat el seu espai a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Es tracta del mateix recinte de l'antic Hospital de la Santa Creu, el lloc exacte on va néixer el primer teatre a Barcelona al segle XVI.
L'exposició 'Barcelona: ciutat i teatre" al CC El Born
L'exposició Barcelona: ciutat i teatre, comissariada per Antoni Ramon Graells i Ivan Alcázar Serrat, realitza aquest viatge per la història del teatre a la nostra ciutat. A través de mapes i cartografies, l'exposició mostra l'evolució del negoci teatral que va des de la Rambla fins al Passeig de Gràcia, passant per la mítica avinguda del Paral·lel o els antics pobles del pla de Barcelona.
Aquesta exposició s'engloba en el marc de la Capitalitat Mundial de la Arquitectura que acull Barcelona durant 2026, i posa en valor el patrimoni urbà i arquitectònic de l'escena teatral. Perquè, com hem vist, el teatre a Barcelona ha estat, i continua sent, el cor artístic de ciutat.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
