Víctor Medem és director de L’Auditori de Barcelona des de mitjan 2025. Gestor cultural i director artístic, fa dècades que treballa en projectes musicals amb projecció internacional, com per exemple la Schubertíada de Vilabertran. La seva experiència combina el diàleg amb institucions europees de primer nivell i la participació amb xarxes internacionals de coproducció, projectes educatius i un compromís constant amb el patrimoni, la nova creació i la promoció de nous públics.
— Arribes a la direcció de L’Auditori després d’anys treballant en projectes culturals. Què canvia quan assumeixes la responsabilitat d’una institució com aquesta?
— El realment diferent és que es tracta d’una institució pública. L’Auditori és un consorci de l’Ajuntament i la Generalitat, amb una missió molt clara. No només ha de funcionar com a sala de concerts. Es va construir amb uns objectius concrets i, amb el temps, ha anat incorporant moltes funcions que li donen una personalitat molt més gran i potent del que a vegades es pot percebre.
— Quina creus que és la funció prioritària d’un nou director?
— Quan entres aquí no vens a fer “el teu projecte”. Vens a conèixer la casa, d’entrada, i posar en valor tot el que ja s’ha fet i s’està fent, per dirigir-la tenint sempre present la missió pública. Evidentment, també es tracta de detectar mancances i veure què es pot desenvolupar més, però sempre des d’aquesta responsabilitat. Nosaltres organitzem unes 550 activitats pròpies cada any. Això ja diu molt del que és L’Auditori.
“Per a moltes persones, de contextos socials diferents, L’Auditori és la porta d’entrada a la música”
— Parlant de missió pública, entenc que el servei educatiu apareix com un eix fonamental…
— Perquè, en efecte, ho és. De les 550 activitats anuals, unes 300 pertanyen al servei educatiu. Un servei pioner, prescriptor, que va començar fa molts anys, quan encara no hi havia una preocupació generalitzada per aquests temes: concerts familiars, escolars i participatius que arriben a 174.000 persones l’any. Aquí es canalitzen iniciatives com Cantània o Canta Gran, que han fet que pràcticament totes les famílies de Catalunya hagin passat per L’Auditori en algun moment. I parlem de contextos socials molt diversos. Per a molts, és la porta d’entrada a la música!
—– I també és una manera d’entendre la cultura com un dret, d’accedir a eines que fan possible una vida més rica…
— Exacte. Projectes com Apropa Cultura, que és una iniciativa que neix aquí, permeten que persones en situació de vulnerabilitat puguin conèixer i gaudir de la programació habitual. És una feina de fons, molt silenciosa, però fonamental per a L’Auditori. Un equipament privat difícilment faria això de manera tan decidida i àmplia. Forma part de la nostra responsabilitat com a servei públic.
— En aquests projectes educatius, la feina no acaba ni comença el dia del concert, veritat?
— No, de fet el concert és només una part. Abans hi ha una feina amb els mestres de les escoles, a les aules, que fa que la música entri en el dia a dia dels alumnes. Si vols oferir música de qualitat, has de preparar l’escolta. És molt important el treball previ: el material didàctic, les guies d’audició, la feina amb els docents.
— Com es combina aquesta feina de base, pedagògica, amb la cerca de l’excel·lència artística en el marc de les grans orquestres europees?
— No són dimensions separades, en realitat. La nostra missió és portar la millor música possible a la ciutadania, amb els millors intèrprets, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Cataluntya (OBC) i la Banda Municipal de Barcelona (BMB), funcionen com dos cossos estables de primer nivell. Evidentment, tot això requereix temps. Liderar una orquestra vol dir treballar molt els assajos, tenir una idea clara i donar espai i confiança perquè els projectes creixin. Vivim en una societat molt “immediatista”, i la música necessita sedimentar.
“Músics que havien marxat a orquestres europees importants, ara comencen a tornar”
— S’ha parlat de la millora artística de l’OBC en els darrers anys, certament, i jo mateix l’he pogut gaudir fa unes setmanes…
— És evident que l’orquestra ha millorat, i això no passa per casualitat. Té a veure amb el treball sostingut i la confiança dipositada. I hi ha un indicador molt clar: músics del nostre país que havien marxat a formar-se i iniciar les seves carreres a l’estranger ara comencen a tornar, perquè veuen que hi ha un projecte sòlid i un context de treball atractiu. Les orquestres d’aquí estan pujant de nivell. I això encara no ha acabat, sonarà encara millor.
— Més enllà de la música clàssica L’Auditori també aposta per la nova creació.
— És el cas sobretot de Sampler Sèries, un cicle de músiques de recerca. Programem el que s’està fent ara mateix als centres de producció més importants del món. Si no hi ha algú que hi aposti, com que el mercat no ho regula, no tindria visibilitat. Un promotor privat no organitzarà, per exemple, un concert d’electroacústica amb vint altaveus. Però són coses que s’han de fer, provar noves sonoritats i mitjans… així és com l’art avança. La temporada vinent l’OBC estrenarà 13 obres, i continuarem donant oportunitats als joves creadors o intèrprets locals: assumiran el protagonisme al mateix escenari que grans solistes de renom internacional.
— Aquesta responsabilitat també inclou la visibilització i promoció del patrimoni.
— Sí, som l’Auditori, seu de l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya: tenim una responsabilitat amb els compositors del país, com Robert Gerhard, que volem que assoleixi la rellevància merescuda. Hi ha un patrimoni enorme, que massa sovint queda als arxius. També des del Museu de la Música pretenem donar visibilitat a les joies musicals que posseïm. Com ara, una col·lecció d’instruments que és de les millors d’Europa, sobretot en guitarres i en teclats. El museu fa una feina de preservació del patrimoni i de divulgació molt important. El repte consisteix a fer-lo encara més visible, i vincular-lo més a la programació de concerts, crear noves sinergies.
— D’aquí neix també, amb tota pertinença, la creació d’un segell propi…
— Exacte. Una orquestra que no grava no existeix internacionalment. Amb L’Auditori Digital estem posant la nostra orquestra i els nostres compositors al mapa global. És una eina de projecció, però també de preservació.
“Europa no és només una construcció política recent, els compositors ‘feien’ Europa abans que existís”
— En altres contextos, t’he sentit defensar la idea de la temporada de L’Auditori com un recorregut, no només com una suma de concerts.
— Perquè soc un gran defensor de la temporada com a relat: un recorregut que comença al setembre i acaba al juliol, on van passant coses i on el públic pot anar acompanyant aquest procés. Els festivals, que últimament són tendència, creen pics d’atenció molt potents, i això és fantàstic… tot i que fa, d’alguna manera, que es perdi aquesta idea de continuïtat. Per a mi és clau que la gent no vingui només a un esdeveniment puntual, sinó que senti que L’Auditori forma part de la seva vida cultural de manera regular.
— En aquest relat apareix també amb força la idea d’Europa, la realitat des de la qual ens entenem i que vivim abans inclús de ser-ne completament conscients.
— Ens interessa molt mostrar que Europa no és només una construcció política recent, sinó una realitat cultural que ja existia fa segles. Els compositors feien Europa abans que existís Europa: Mozart viatjant de cort en cort, Wagner anant a París a aprendre l’ofici, Rakhmàninov construint la seva identitat a través de l’exili. Tot això ja és Europa. I crec que extreure aquests relats dels programes que ja fem pot ajudar molt a entendre les èpoques, els contextos i també el present.
— Quan parles d’Europa no ho fas des d’una idea abstracta, sinó des de l’experiència concreta de viatjar i treballar-hi… Això també condiciona com mires la teva tasca al capdavant de L’Auditori?
— Sí, és clar. Al final tot això t’aporta perspectiva. Veure com es treballa en altres llocs, participar en xarxes, en coproduccions, et permet comparar maneres de fer. I també t’ajuda a situar-te aquí sense complexos. Tenim talent, tenim equipaments molt bons i el feedback que ens arriba confirma que estem jugant en aquest mateix espai. La música prova que Europa no és només un marc administratiu, sinó una civilització compartida.
— Aquest relat europeu també dialoga amb el moment polític actual?
— Jo no ho plantejo des d’una perspectiva ingènua. Europa té problemes, però també conquestes molt importants que sovint es donen per descomptades. La música et permet entendre l’extensió dels processos, i mostrar que hi ha una història compartida que no surt del no-res, i que estableix un marc comú amb valors humans. Volem posar al centre els assoliments artístics, són eines per entendre’ns millor, i fomentar una vida respectuosa i plena.
